El Turó del Tagamanent

De Tagamanent

Als vessants occidentals del Montseny, visible des de l'altiplà del Pla de la Calma, s'alça el Turó del Tagamanent. La primavera invita a gaudir dels seus camins. Enguany la pluja ha estat generosa i la natura mostra agraïda el seu millor moment: arbres vestint el seu fullam més tendre i turons verds farcits d'immenses catifes de flors.

                                                                     

Em vaig liquar

amb una allau de llum

sobtada i res de mi;

ebri o no, escolto,

ara,

com creix l'escuma

que em prendrà el cos,

abans plom,

ara taca escampada.

Lluís Figuerola    

 

De Sant Marçal a la Creu del Matagalls

De Sant Marçal al Matagalls els camins daurats cruspeixen i els colors, els sons i l’humit et van omplint tots els sentits. El camí, empinat i feixuc, és fa tant agradable que, com tot el que és bo, s’acaba fent curt.

&

"Tot el Montseny s'arbora com

un ginestar que es daura...

Cada nivell, cada tocom,

la primavera instaura.

Cada oriol apar un glop

d'aquella flama pura

que amoroseix l'esguard del llop

i els rasos de l'altura.

Muntanya amunt, arbres amunt,

la saba fa el miracle.

Tot el Montseny, quan és al punt,

es dóna en espectacle."

Guerau de Liost

El Pantà d'Utxesa

El pantà d'Utxesa és un embassament que pertany al Canal de Seròs, creat per una presa situada al municipi de Torres de Segre, que s'estén pels termes de Torres de Segre, Sarroca de Lleida i Aitona, a la comarca del Segrià. És un pantà únic a Catalunya ja que no es troba a cap riu sinó al mig del traçat del Canal Industrial de Seròs, encara que es considera dintre de la conca del riu Segre. Aquest embassament es podria dir que està format per dues parts. La formada per la inundació de les valls del Seca i de la Valleta, que formen la part de l'embassament coneguda com la del Secà i la part coneguda com d'Utxesa que es la part inundada de la vall d'Utxesa. L'embassament d'Utxesa-Secà és un espai singular situat a l'extrem sud-occidental de la plana central catalana, que reuneix sistemes naturals de notable diversitat de flora i vegetació i de fauna. La seva diversitat d'espècies d'aus va provocar que se'n declaressin 280 ha com a Reserva Natural de Fauna Salvatge. Com a espècies d'aus amb gran representativitat s'hi troben, entre d'altres, l'arpella vulgar (Circus aeruginosus), el bernat pescaire (Ardea cinerea), l'agró roig (Ardea purpurea), el corb marí gros (Phalacrocorax carbo) i la fotja vulgar (Fulica atra). ............. Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre, i el vent també és a jóc. I els romanins només, desperts, escolten, demà al matí puguin parlar d'amors amb les farigoleres fins l'hora de la sesta, que és quan reposa e! pou i canten les cigales esguardant la ginesta, i ells agafen el son. ........ Joan Salvat-Papasseit

Primavera a Les Garrigues

De Les garrigues

Si tornes

Repetiré el meu nom i el teu també.

Me'ls diré en veu molt baixa, com un prec

o, tal volta, un conjur.

De sobte et sento

molt a prop i el temor m'immobilitza

¿Ets dins meu? ¿Et perdré, potser, si em moc?

Em tanca els ulls un calfred i et contemplo

com a través dels vidres enllorats

d'una finestra.

Pren-me tot, si tornes.

Miquel Martí i Pol

Un dia d'abril, camí del poble de l'Albi, a les Garrigues, de la ma del vent i amb la tranquilitat del matí de dissabte.

Sant Miquel de Turbians

Gisclareny és un municipi de població dispersa. A mitjans del segle XIX hi havia unes 120 masies repartides pel seu territori, la majoria d’elles d’una gran pobresa. Els excursionistes de principis de segle XX coincideixen a descriure el poble com un lloc on regnava la misèria, amb una agricultura de subsistència -molt lluny de l’entorn idíl·lic actual-. Aquesta ruta permet conèixer alguns d’aquests masos, alguns convertits en segones residències, altres en ruïnes. Les nombroses feixes que es poden veure a la cara sud són testimoni mut dels intents per arrancar sostén de la terra. També ofereix excel·lents vistes del Pedraforca, Ensija i la vall de Saldes per la cara sud, i el Moixeró i la vall del Bastareny per la cara nord. La ruta transcorre dins del parc natural del Cadí–Moixeró. Pista avall, en direcció cap al coll de Turbians, trobem el mirador en memòria d’Albert Arilla, un guarda del parc i veí de Gisclareny mort en accident a la muntanya. Des del mirador podem admirar l’església de Turbians, el nucli de població de Gisclareny (barris del Roser i Berta), la serra d’Ensija i el Pedraforca. Un sender ens porta ben aviat a Sant Miquel de Turbians, antiga església parroquial. Tot i que se’n tenen notícies des del segle X, l’edifici no presenta cap característica d’aquesta època. Tan sols la porta d’entrada té trets del romànic, la resta és fruit de les reformes efectuades en el segle XVIII. Ha estat restaurada recentment. La clau es pot trobar a Cal Pedrals (a la carretera de Gisclareny, encreuament del raval de Vilella).

Collserola

Tot el país cobert,

bromes al nord, als fondals.

Alguna ullada de sol

a muntanya, al migdia.

Pluges al litoral. Al cor,

com sempre, maregassa.

Narcís Comadira

Meditació de Vila Joana (11.09.09)

Fotografia feta a la ciutat de Vic

Aquí, on comencen tots els poemes que jo pugui escriure,

sento el fred d’aquell foc on Verdaguer va anar cremant la seva vida.

La superstició i la caritat el van arrossegar,

cansat i trist, amb la sotana llòbrega,

lluent de tant portar-la, per carrers pobres i palaus sinistres.

En Verdaguer ha trobat la por de perdre aquesta llengua

que és feta a mida de la poesia, aquesta llengua que li dec a ell,

sòrdid home d’església, el meu Baudelaire sense “L’albatros”,

primera alzina fosca cremada al foc d’aquest país difícil.

-Cent anys de guerres-, repetia l’àvia.

Va ser una nena en un poble on cada nit sentia com lluitaven als carrers.

I m’explicava, com si fos un conte, el dia que els soldats

es van endur la seva mare per afusellar-la a l’alba contra el mur del cementiri.

Quan l’escoltava, jo també era un nen i el meu pare, un soldat en un penal.

Des d’aquells dies no m’arriba ja cap amenaça.

Són uns morts llunyans, cansats de fer de morts.

Hem escollit ser un poble sense herois.

Just aquesta és, avui, la nostra força.

Cal esborrar tants mites amagats de sota la mirada

impertorbable de les aus de rapinya que vigilen encara.

Tota la vida les he hagut de veure, de pedra o bronze,

en els escuts enormes presidint les façanes de l’estat.

El cos posat de front, el cap de rigorós perfil, les ales,

un capot damunt l’espatlla. Un ull maligne,

el bec cruel a punt d’arrencar les entranyes.

Dominar sense dormir.

-Quin aire respiràveu, aus colossals amb urpes,

per decidir el que en dèieu “Unitat de Destí”?

Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.

Que la vostra mirada ja no és ni severa, ni ferotge, ni rapinyaire.

Però, encara se sent aquella olor de corral,

de gallinassa, aquell himne... la història d’Espanya!

Joan Margarit

(Poema inèdit, transcrit directament de la lectura que n'ha fet en Joan Margarit a l'acte de la Diada al Parc de la Ciutadella. No és segur que la puntuació coincideixi amb l'original.)

Aprenc

Aprenc De tu aprenc, l'encant rabassut d'ésser infant la tendresa als llavis que somia i el demà inesperat i foll. De tu aprenc, que la història és feta de paraules i que tan sols les llegeixen els difunts. De tu aprenc, a conciliar el son d'una nit fosca i a fer del somni un cant de pau Montse Assens i Borda

Duranta erecta

Fa uns anys vaig plantar a casa una diminuta Duranta erecta, estava a plena terra però hi van haver canvis al jardí i la planta va anar a parar a un test de fusta, concretament a mitja bóta de bodega. Ara és un arbust de dimensions considerables, tot i que cada any, quan perd la fulla, li faig una bona retallada.

Floreix des de la primavera fins al mes de setembre, flors blaves, diminutes, amb cinc pètals, en forma de vistosos raïms penjants que recorden les flors de les glicínies. Al setembre les flors es converteixen en fruits d’uns cinc mil·límetres de diàmetre d’un color groc intens que donen a la planta una aparença molt vistosa i diferent a la de la primavera. Les fulles són ovalades d’un verd intens. És molt vigorosa i requereix de recs generosos.

Les flors atrauen abelles i papallones, durant el dia a la primavera hi ha una intensa activitat d’aquests insectes al seu voltant. Els fruits alimenten a la tardor els ocells de la zona, la merla, el gaig, la garsa, el pardal, el pit-roig i alguna que altra mallerenga, cal anar en compte, però, amb els nens, els fruits són tòxics per a les persones. A l’hivern queda nua, moment que aprofito per retallar-la i donar-li la forma desitjada.

És nativa dels boscos oberts i humits de l’Índia, de la Xina, de Malàisia, l’Amèrica Central i del Sud. A la costa est d’Amèrica del Nord, degut a l’abundància dels seus diminuts fruits grocs, li anomenen Gota de rosada d’or.

Mare de Déu de Cabrera

De Sau i Collsacabra

A tu, qui

siguis, t'invito

a trobar les coses amb

la transcendental bellesa,

com jo les trobo, i tindràs el

poema.

Joan Brossa

"Un dia va ser obligatori el carnet d'identitat. Em va semblar que no tenia més remei que fer-me'l. Anar a comissaria ja era prou per a mi i, per això, no vaig capficar-me a omplir el formulari. Li vaig demanar al funcionari que ho fes. I es va encetar aquest diàleg, després de preguntar-me allò del				nom i cognoms i lloc de naixement: - Profesión. - Poeta. - ¿Paleta? - Hombre, no, paleta, no. - Da igual, no se preocupe; pondremos: jornalero. I jo el vaig deixar fer, és clar que sí."

Les Salines de la Trinitat

De Delta de l'Ebre 30 i 31 de maig 2009

Les Salines de la Trinitat es troben a l'extrem sud del Delta de l'Ebre, a la penínsua dels Alfacs o de la Banya i ocupen una extensió de 1.000 ha. Aquest espai ha estat tradicionalment explotat per a la producció de sal, creant i gestionant un entorn que constitueix un exemple de gestió sostenible.

Aquesta sal és producte de l'evaporació de l'aigua del mar. Destaca la Flor de Sal que són els primers microcristalls que es formen a primera hora del mati i a última hora de la tarda a les salines quan encara no hi ha molta insolació. Els cristalls de sal es formen però no tenen prou pes específic i suren. La diferència essencial amb la sal comuna és la seva composició. La flor de sal no és només clorur de sodi, sinó una barreja de diferents sals marines, entre elles clorur de magnesi i clorur de potassi que, asseguren els productors, accentuen e intensifiquen el sabor dels aliments, fet que la distingeix com una de les millors sals del món per a la cuina.

No cal anar-se'n lluny

De la vida quotidiana
	No cal anar molt lluny.
	Ni trepitjar descalç viaranys plens de vidres
	ni ofegar-se en el mar per tal de beure llum,
	la llum, paraula mítica, metàfora de seny.
	Allò que cerques ho tens davant de tu.
	Per gaudir un infern no cal prendre vaixell.
	No cal anar tan lluny.
	Siga cau, siga avenc, drecera, cingle, foc;
	no cal fugir enlloc; mira-ho tot prop i a punt:
	objectes, cels, mons, paraules,
	horitzons, presons, éssers o murs.
	No cal anar més lluny.
	Només l'esguard i el tacte
	aboleixen distàncies.
	Estimar és conèixer.
	El miracle és dins nostre.
	No cal anar-se'n lluny. Josep Piera Amb Josep Piera la creació poètica es converteix en una inesgotable font d'interiorització sensual i de constant recerca delsignificat, a través dels quals l'autor ens transmet, mitjançant un vers senzill, com veu i com sent el món i tot el que l'envolta. A més, tanta és la importància que per a Piera té la poesia que bona part de la seva obra en prosa denota una marcada inspiració lírica.

Marimurtra

Nodreix els teus sentits d'aquests ulls foscos que et desvetllen la pell, assaboreix la llum, la salabror del Sol damunt els llavis; tasta la fruita, vesteix-te amb els colors del bosc, acull el vent entre les mans i l'enigma dels astres, dibuixa els llargs cabells del mar, camina el temps amb la mirada oberta. Carles Duarte Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva poesia, en què es fan presents d'una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani, té com a temes centrals la tendresa, el somni i l'oblit. Marimurtra

El Delta de l'Ebre

De Delta de l'Ebre 30 i 31 de maig 2009

“És aquí, on la terra és aigua i l'aigua és vida. És aquí, on l'horitzó sempre és més lluny del que la mirada acapara, on es fonen la mare dels nostres mars i el pare dels nostres rius. És aquí on la naturalesa fa somiar i els nens juguen a la sorra finíssima d'una platja immensa, on gaudim d'un bon llibre estesos al sol, sense sentir més soroll que el xiuxiueig de la brisa o el cant d'uns agrons llunyans”. Un text tret de la web del poble de Deltebre, a banda d’altres expressions que, escrites en llocs estratègics, serveixen de crit d’atenció per aquells que un dia volien disposar-ne de les seves aigües: “Lo riu és nostre”.

El Delta de l’Ebre sempre és agradable de visitar, tot i que per a mi, és en aquesta època, en que l’arròs comença a reeixir el seu verd tendre, quan el trobo especialment viu i bonic. Hi ha molts indrets, dins del Delta, per fruir de la seva bellesa, molts camins rurals, senders i miradors on observar la seva fauna. La llacuna de la Tancada és un dels llocs privilegiats on podem contemplar una nombrosa colònia de flamencs a una distància relativament curta. La Punta del Trabucador i les Salines, gairebé al costat de la Tancada, ben valen una asseguda llarga per contemplar, sense pressa, la posta de sol com a colofons d'una jornada de somni.

El poble de Deltebre, a l’hemidelta esquerre del riu, acull un Centre d’Informació del Parc, que val la pena visitar de la ma d’una de les seves guies. El recorregut dura una mitja hora i serveix per entendre la seva història, la seva riquesa natural i la presència, no sempre fàcil, de l’home i la seva activitat.

M'estimes?

m'estima no m'estima m'estima no m'estima m'estima

Boirines baixes

Les boires i boirines també formen part del paisatge. Depèn d’on les veiem situades podem pensar en quin temps farà. - Alba emboirada, sol de vesprada. - Boira a la serra, aigua a la terra. - Boira pel matí, sol pel vespre. - Boira saltirona no és cosa bona. - Boirada: o eixuta o mullada. - Boires baixes, humitats llargues. - Boirina a la vall, pagès al treball; boirina a la muntanya, pagès a la cabanya. - Boirina pixanera, torna-te’n enrera. - Cel boirós, temps plujós. - Dia boirós: humit o calorós. - La boirina de l’aigua és padrina i del sol veïna. - Quan la broma puja, senyal de pluja. - Si el sol no lluu al migdia, boira tot el dia. - Si la boira pastura, pluja segura.

Barcelona a vol d'ocell

De Barcelona

Des de l’atalaia del Mirador de la Cornisa, a la Serralada Litoral, la perspectiva nocturna (i diürna) de Barcelona i del Vallès és extraordinària. El diumenge era una d’aquelles nits sense a penes boira, freda i humida, que invitava a la contemplació. Ben abrigat, amb capell de llana i guants, llum d’espeleòleg al cap, el trípode i la màquina de retratar, el bullici de Barcelona vist en perspectiva, té un cert efecte de relativitat. Des de dalt, t’imagines tot allò que es cou amb una gran ciutat, negocis, política, històries d’amor, alegries i tristors, bondat i passió, art i ciència, cinema, poesia, mort i vida... Intentes identificar aquells indrets més emblemàtics i recórrer a vol d’ocell les seves principals artèries, des d’Alella fins al Prat, creuant pel cim de Montjuic i tornant per Collserola. Els avions anaven i venien, sempre per sota, segurament amb gent atrafegada que venia de fer feina o altres amb rialla ampla que viatgen per gust. Els núvols lliscaven suaus com besant el cel i els cotxes tornaven a casa dibuixant ratlles rectilínies al llarg de l’autopista. El diumenge se’n anava i començava a arribar el dilluns, amb algunes imatges a la targeta CF i certa sensació de son, era el moment de tornar a casa.