[ Al caliu dels mots ]: Narcís Comadira

Salveu-me els ulls

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada, que no es perdi.

Tota altra cosa em doldrà menys, potser

perquè dels ulls me’n ve la poca vida

que encara em resta i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s’enderroca.

Pels ulls em conec, i estimo, i crec, i sé,

i puc sentir i tocar i escriure i créixer

fins a l’altura màgica del gest,

ara que el gest se’m menja mitja vida

i en cada mot vull que s’hi senti el pes

d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ull em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc per dins l’arquitectura

de mi mateix, en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora i beure llum

i engolir món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Miquel Martí i Pol