Sant Miquel de Turbians

Gisclareny és un municipi de població dispersa. A mitjans del segle XIX hi havia unes 120 masies repartides pel seu territori, la majoria d’elles d’una gran pobresa. Els excursionistes de principis de segle XX coincideixen a descriure el poble com un lloc on regnava la misèria, amb una agricultura de subsistència -molt lluny de l’entorn idíl·lic actual-. Aquesta ruta permet conèixer alguns d’aquests masos, alguns convertits en segones residències, altres en ruïnes. Les nombroses feixes que es poden veure a la cara sud són testimoni mut dels intents per arrancar sostén de la terra. També ofereix excel·lents vistes del Pedraforca, Ensija i la vall de Saldes per la cara sud, i el Moixeró i la vall del Bastareny per la cara nord. La ruta transcorre dins del parc natural del Cadí–Moixeró. Pista avall, en direcció cap al coll de Turbians, trobem el mirador en memòria d’Albert Arilla, un guarda del parc i veí de Gisclareny mort en accident a la muntanya. Des del mirador podem admirar l’església de Turbians, el nucli de població de Gisclareny (barris del Roser i Berta), la serra d’Ensija i el Pedraforca. Un sender ens porta ben aviat a Sant Miquel de Turbians, antiga església parroquial. Tot i que se’n tenen notícies des del segle X, l’edifici no presenta cap característica d’aquesta època. Tan sols la porta d’entrada té trets del romànic, la resta és fruit de les reformes efectuades en el segle XVIII. Ha estat restaurada recentment. La clau es pot trobar a Cal Pedrals (a la carretera de Gisclareny, encreuament del raval de Vilella).

Collserola

Tot el país cobert,

bromes al nord, als fondals.

Alguna ullada de sol

a muntanya, al migdia.

Pluges al litoral. Al cor,

com sempre, maregassa.

Narcís Comadira

Meditació de Vila Joana (11.09.09)

Fotografia feta a la ciutat de Vic

Aquí, on comencen tots els poemes que jo pugui escriure,

sento el fred d’aquell foc on Verdaguer va anar cremant la seva vida.

La superstició i la caritat el van arrossegar,

cansat i trist, amb la sotana llòbrega,

lluent de tant portar-la, per carrers pobres i palaus sinistres.

En Verdaguer ha trobat la por de perdre aquesta llengua

que és feta a mida de la poesia, aquesta llengua que li dec a ell,

sòrdid home d’església, el meu Baudelaire sense “L’albatros”,

primera alzina fosca cremada al foc d’aquest país difícil.

-Cent anys de guerres-, repetia l’àvia.

Va ser una nena en un poble on cada nit sentia com lluitaven als carrers.

I m’explicava, com si fos un conte, el dia que els soldats

es van endur la seva mare per afusellar-la a l’alba contra el mur del cementiri.

Quan l’escoltava, jo també era un nen i el meu pare, un soldat en un penal.

Des d’aquells dies no m’arriba ja cap amenaça.

Són uns morts llunyans, cansats de fer de morts.

Hem escollit ser un poble sense herois.

Just aquesta és, avui, la nostra força.

Cal esborrar tants mites amagats de sota la mirada

impertorbable de les aus de rapinya que vigilen encara.

Tota la vida les he hagut de veure, de pedra o bronze,

en els escuts enormes presidint les façanes de l’estat.

El cos posat de front, el cap de rigorós perfil, les ales,

un capot damunt l’espatlla. Un ull maligne,

el bec cruel a punt d’arrencar les entranyes.

Dominar sense dormir.

-Quin aire respiràveu, aus colossals amb urpes,

per decidir el que en dèieu “Unitat de Destí”?

Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.

Que la vostra mirada ja no és ni severa, ni ferotge, ni rapinyaire.

Però, encara se sent aquella olor de corral,

de gallinassa, aquell himne... la història d’Espanya!

Joan Margarit

(Poema inèdit, transcrit directament de la lectura que n'ha fet en Joan Margarit a l'acte de la Diada al Parc de la Ciutadella. No és segur que la puntuació coincideixi amb l'original.)

Aprenc

Aprenc De tu aprenc, l'encant rabassut d'ésser infant la tendresa als llavis que somia i el demà inesperat i foll. De tu aprenc, que la història és feta de paraules i que tan sols les llegeixen els difunts. De tu aprenc, a conciliar el son d'una nit fosca i a fer del somni un cant de pau Montse Assens i Borda

Duranta erecta

Fa uns anys vaig plantar a casa una diminuta Duranta erecta, estava a plena terra però hi van haver canvis al jardí i la planta va anar a parar a un test de fusta, concretament a mitja bóta de bodega. Ara és un arbust de dimensions considerables, tot i que cada any, quan perd la fulla, li faig una bona retallada.

Floreix des de la primavera fins al mes de setembre, flors blaves, diminutes, amb cinc pètals, en forma de vistosos raïms penjants que recorden les flors de les glicínies. Al setembre les flors es converteixen en fruits d’uns cinc mil·límetres de diàmetre d’un color groc intens que donen a la planta una aparença molt vistosa i diferent a la de la primavera. Les fulles són ovalades d’un verd intens. És molt vigorosa i requereix de recs generosos.

Les flors atrauen abelles i papallones, durant el dia a la primavera hi ha una intensa activitat d’aquests insectes al seu voltant. Els fruits alimenten a la tardor els ocells de la zona, la merla, el gaig, la garsa, el pardal, el pit-roig i alguna que altra mallerenga, cal anar en compte, però, amb els nens, els fruits són tòxics per a les persones. A l’hivern queda nua, moment que aprofito per retallar-la i donar-li la forma desitjada.

És nativa dels boscos oberts i humits de l’Índia, de la Xina, de Malàisia, l’Amèrica Central i del Sud. A la costa est d’Amèrica del Nord, degut a l’abundància dels seus diminuts fruits grocs, li anomenen Gota de rosada d’or.

Mare de Déu de Cabrera

De Sau i Collsacabra

A tu, qui

siguis, t'invito

a trobar les coses amb

la transcendental bellesa,

com jo les trobo, i tindràs el

poema.

Joan Brossa

"Un dia va ser obligatori el carnet d'identitat. Em va semblar que no tenia més remei que fer-me'l. Anar a comissaria ja era prou per a mi i, per això, no vaig capficar-me a omplir el formulari. Li vaig demanar al funcionari que ho fes. I es va encetar aquest diàleg, després de preguntar-me allò del				nom i cognoms i lloc de naixement: - Profesión. - Poeta. - ¿Paleta? - Hombre, no, paleta, no. - Da igual, no se preocupe; pondremos: jornalero. I jo el vaig deixar fer, és clar que sí."

Les Salines de la Trinitat

De Delta de l'Ebre 30 i 31 de maig 2009

Les Salines de la Trinitat es troben a l'extrem sud del Delta de l'Ebre, a la penínsua dels Alfacs o de la Banya i ocupen una extensió de 1.000 ha. Aquest espai ha estat tradicionalment explotat per a la producció de sal, creant i gestionant un entorn que constitueix un exemple de gestió sostenible.

Aquesta sal és producte de l'evaporació de l'aigua del mar. Destaca la Flor de Sal que són els primers microcristalls que es formen a primera hora del mati i a última hora de la tarda a les salines quan encara no hi ha molta insolació. Els cristalls de sal es formen però no tenen prou pes específic i suren. La diferència essencial amb la sal comuna és la seva composició. La flor de sal no és només clorur de sodi, sinó una barreja de diferents sals marines, entre elles clorur de magnesi i clorur de potassi que, asseguren els productors, accentuen e intensifiquen el sabor dels aliments, fet que la distingeix com una de les millors sals del món per a la cuina.

No cal anar-se'n lluny

De la vida quotidiana
	No cal anar molt lluny.
	Ni trepitjar descalç viaranys plens de vidres
	ni ofegar-se en el mar per tal de beure llum,
	la llum, paraula mítica, metàfora de seny.
	Allò que cerques ho tens davant de tu.
	Per gaudir un infern no cal prendre vaixell.
	No cal anar tan lluny.
	Siga cau, siga avenc, drecera, cingle, foc;
	no cal fugir enlloc; mira-ho tot prop i a punt:
	objectes, cels, mons, paraules,
	horitzons, presons, éssers o murs.
	No cal anar més lluny.
	Només l'esguard i el tacte
	aboleixen distàncies.
	Estimar és conèixer.
	El miracle és dins nostre.
	No cal anar-se'n lluny. Josep Piera Amb Josep Piera la creació poètica es converteix en una inesgotable font d'interiorització sensual i de constant recerca delsignificat, a través dels quals l'autor ens transmet, mitjançant un vers senzill, com veu i com sent el món i tot el que l'envolta. A més, tanta és la importància que per a Piera té la poesia que bona part de la seva obra en prosa denota una marcada inspiració lírica.

Marimurtra

Nodreix els teus sentits d'aquests ulls foscos que et desvetllen la pell, assaboreix la llum, la salabror del Sol damunt els llavis; tasta la fruita, vesteix-te amb els colors del bosc, acull el vent entre les mans i l'enigma dels astres, dibuixa els llargs cabells del mar, camina el temps amb la mirada oberta. Carles Duarte Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva poesia, en què es fan presents d'una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani, té com a temes centrals la tendresa, el somni i l'oblit. Marimurtra

El Delta de l'Ebre

De Delta de l'Ebre 30 i 31 de maig 2009

“És aquí, on la terra és aigua i l'aigua és vida. És aquí, on l'horitzó sempre és més lluny del que la mirada acapara, on es fonen la mare dels nostres mars i el pare dels nostres rius. És aquí on la naturalesa fa somiar i els nens juguen a la sorra finíssima d'una platja immensa, on gaudim d'un bon llibre estesos al sol, sense sentir més soroll que el xiuxiueig de la brisa o el cant d'uns agrons llunyans”. Un text tret de la web del poble de Deltebre, a banda d’altres expressions que, escrites en llocs estratègics, serveixen de crit d’atenció per aquells que un dia volien disposar-ne de les seves aigües: “Lo riu és nostre”.

El Delta de l’Ebre sempre és agradable de visitar, tot i que per a mi, és en aquesta època, en que l’arròs comença a reeixir el seu verd tendre, quan el trobo especialment viu i bonic. Hi ha molts indrets, dins del Delta, per fruir de la seva bellesa, molts camins rurals, senders i miradors on observar la seva fauna. La llacuna de la Tancada és un dels llocs privilegiats on podem contemplar una nombrosa colònia de flamencs a una distància relativament curta. La Punta del Trabucador i les Salines, gairebé al costat de la Tancada, ben valen una asseguda llarga per contemplar, sense pressa, la posta de sol com a colofons d'una jornada de somni.

El poble de Deltebre, a l’hemidelta esquerre del riu, acull un Centre d’Informació del Parc, que val la pena visitar de la ma d’una de les seves guies. El recorregut dura una mitja hora i serveix per entendre la seva història, la seva riquesa natural i la presència, no sempre fàcil, de l’home i la seva activitat.

M'estimes?

m'estima no m'estima m'estima no m'estima m'estima

Boirines baixes

Les boires i boirines també formen part del paisatge. Depèn d’on les veiem situades podem pensar en quin temps farà. - Alba emboirada, sol de vesprada. - Boira a la serra, aigua a la terra. - Boira pel matí, sol pel vespre. - Boira saltirona no és cosa bona. - Boirada: o eixuta o mullada. - Boires baixes, humitats llargues. - Boirina a la vall, pagès al treball; boirina a la muntanya, pagès a la cabanya. - Boirina pixanera, torna-te’n enrera. - Cel boirós, temps plujós. - Dia boirós: humit o calorós. - La boirina de l’aigua és padrina i del sol veïna. - Quan la broma puja, senyal de pluja. - Si el sol no lluu al migdia, boira tot el dia. - Si la boira pastura, pluja segura.

Barcelona a vol d'ocell

De Barcelona

Des de l’atalaia del Mirador de la Cornisa, a la Serralada Litoral, la perspectiva nocturna (i diürna) de Barcelona i del Vallès és extraordinària. El diumenge era una d’aquelles nits sense a penes boira, freda i humida, que invitava a la contemplació. Ben abrigat, amb capell de llana i guants, llum d’espeleòleg al cap, el trípode i la màquina de retratar, el bullici de Barcelona vist en perspectiva, té un cert efecte de relativitat. Des de dalt, t’imagines tot allò que es cou amb una gran ciutat, negocis, política, històries d’amor, alegries i tristors, bondat i passió, art i ciència, cinema, poesia, mort i vida... Intentes identificar aquells indrets més emblemàtics i recórrer a vol d’ocell les seves principals artèries, des d’Alella fins al Prat, creuant pel cim de Montjuic i tornant per Collserola. Els avions anaven i venien, sempre per sota, segurament amb gent atrafegada que venia de fer feina o altres amb rialla ampla que viatgen per gust. Els núvols lliscaven suaus com besant el cel i els cotxes tornaven a casa dibuixant ratlles rectilínies al llarg de l’autopista. El diumenge se’n anava i començava a arribar el dilluns, amb algunes imatges a la targeta CF i certa sensació de son, era el moment de tornar a casa.

Les roselles del camí de casa

De Primavera 2009 Em submergeixo en la claror feliç de la teva rialla de l'estiu passat, i espero que apareguis d'imprevist, viva com eres, passejant pel pati; però sé que només somio ombres, que un estigma cruel ens va trair tots dos, que en aquestes tardes assolellades creixes com una boira en el meu cor, malgrat que aquest ponent sigui dolcíssim. Eudalt Puig

Coll de Solans (La Figuera - El Priorat)

De Priorat 14-02-09

Agafa'm per on vulguis,

hi trobaràs la por.

La por pesa muntanyes

i encén vials somorts.

Sovint frisant espero

davant de l'horitzó

que una altra por més fonda

em llevi el tremolor.

Encarcarat de vista

oblido qui sóc jo.

La solitud no tempta.

La por mata la por.

Segimon Serrallonga

            

Plantes Vivaces

L’Arabis blepharophylla floreix des de febrer al maig. És una espècie pertanyent a la família  de les Brassicacea, endèmica de Califòrnia, on creix preferentment en l’àrea de la Badia de Sant Francisco, a la zona costanera i a baixa alçada, sobretot en zones rocoses. Les seves flors són oloroses. L’Arabis és una planta vivaç que requereix d’una generosa exposició al sol i d’un reg moderat, a l’arribada de l’hivern la part aèria es marceix però la seva part radicular es manté viva per florir de nou a l’arribada del bon temps. A les papallones els hi agrada molt el nèctar de l’Arabis.

La primavera imminent

De Primavera 2009 Les flors diminutes dels marges són, sovint, les primeres de l'any en treure els seus colors a la vista, les anunciadores de la primera imminent.  Aquestes margarites grogues a penes fan un centímetre de diàmetre, en dies solejats el seu groc llueix i et crida a contemplar-les, formen petites clapes espontànies en carrers que resten encara per pavimentar. En la immensitat botànica del Montseny, les margarites grogues seran una més entre totes aquelles que hi trobarem aviat pels seus camins i boscos si caminem pausadament i amb ànim observador, aquestes n'eren a un carrer del poble de Montseny  ara fa una setmana.

                             

PIRENA 2009

El dia 31 de gener va finalitzar a La Molina la dinovena edició de PIRENA, una cita anual on es barregen natura, gossos i esport , amb paratges i recorreguts de somni. El múixing té orígens ancestrals perquè els trineus amb gossos ja s’utilitzaven per a desplaçar-se d'un lloc a un altre des de fa molt temps. El neixement del múixing com esport es remunta al 1925, quan la ciutat de Nomen, a Alaska, va sofrir una greu epidèmia de diftèria i es va trobar incomunicada per un fort temporal. Llavors només un trineu amb gossos va poder arribar fins a allà per a dur els medicaments necessaris. Per a commemorar aquesta gesta es va crear la IDITAROD, una carrera pel mateix itinerari, i que és la prova de múixing més important del món per la llarga distància que recorre (1.700 quilòmetres) i la duresa de les rutes nevades de Alaska. Des de llavors, el múixing s’ha anat estenent per tot el món, arribant també a Espanya, on s’ha vist un espectacular augment de l’afició per aquest esport gràcies a l’entusiasme dels múixers i al treball desenvolupat per l’organització i els patrocinadors de PIRENA, durant les disset edicions disputades fins ara. Tot això ha consolidat PIRENA com una de les travessies de trineus arrossegats per gossos més destacades i de més repercussió mediàtica d'Europa

              

Casualment: Roca Grossa

El matí era ventós, avui, a la Roca Grossa de Calella. Ventós i amb un sol tímid que no gosava treure el nas pel mig del cel enteranyinat. Hi he anat a parar casualment i m'ha agradat fer-ho. Des del seu enlairat balcó la vista del mar és tot un regal, com ho és també baixar escales avall i passejar per la sorra de la platja sentint la remor de l'aigua i els cants enjogassats de les gavines. Tot, en un moment màgic de solitud volguda. A la tornada venia acompanyat d’algunes imatges del moment.

Caps blancs

El cap de setmana curt m’ha permès passejar pels pausats camps d’ametllers de Cehegín, el meu poble. La tardor li ha estat generosa en pluges i els caps blancs inunden ara amb el seu aroma subtil camins i camps. Què més puc demanar en aquesta diada de reis?

Els camins de la tarda eren suaus

i lànguids com l’aroma subtil

dels caps blancs.

Els ametllers dormien ara

el pas callat de l’hivern

i la mirada se’m perdia en la llum

d’aquell capvespre pausat.

Es feia fosc lentament.

El meu pensament gronxava a ponent

les teves paraules,

com un record estimat i omnipresent.

Aquest bloc compleix un any de modestes imatges i paraules, us agraeixo de tot cor el caliu dels vostres comentaris .