Marimurtra

Nodreix els teus sentits d'aquests ulls foscos que et desvetllen la pell, assaboreix la llum, la salabror del Sol damunt els llavis; tasta la fruita, vesteix-te amb els colors del bosc, acull el vent entre les mans i l'enigma dels astres, dibuixa els llargs cabells del mar, camina el temps amb la mirada oberta. Carles Duarte Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva poesia, en què es fan presents d'una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani, té com a temes centrals la tendresa, el somni i l'oblit. Marimurtra

El Delta de l'Ebre

De Delta de l'Ebre 30 i 31 de maig 2009

“És aquí, on la terra és aigua i l'aigua és vida. És aquí, on l'horitzó sempre és més lluny del que la mirada acapara, on es fonen la mare dels nostres mars i el pare dels nostres rius. És aquí on la naturalesa fa somiar i els nens juguen a la sorra finíssima d'una platja immensa, on gaudim d'un bon llibre estesos al sol, sense sentir més soroll que el xiuxiueig de la brisa o el cant d'uns agrons llunyans”. Un text tret de la web del poble de Deltebre, a banda d’altres expressions que, escrites en llocs estratègics, serveixen de crit d’atenció per aquells que un dia volien disposar-ne de les seves aigües: “Lo riu és nostre”.

El Delta de l’Ebre sempre és agradable de visitar, tot i que per a mi, és en aquesta època, en que l’arròs comença a reeixir el seu verd tendre, quan el trobo especialment viu i bonic. Hi ha molts indrets, dins del Delta, per fruir de la seva bellesa, molts camins rurals, senders i miradors on observar la seva fauna. La llacuna de la Tancada és un dels llocs privilegiats on podem contemplar una nombrosa colònia de flamencs a una distància relativament curta. La Punta del Trabucador i les Salines, gairebé al costat de la Tancada, ben valen una asseguda llarga per contemplar, sense pressa, la posta de sol com a colofons d'una jornada de somni.

El poble de Deltebre, a l’hemidelta esquerre del riu, acull un Centre d’Informació del Parc, que val la pena visitar de la ma d’una de les seves guies. El recorregut dura una mitja hora i serveix per entendre la seva història, la seva riquesa natural i la presència, no sempre fàcil, de l’home i la seva activitat.

M'estimes?

m'estima no m'estima m'estima no m'estima m'estima

Boirines baixes

Les boires i boirines també formen part del paisatge. Depèn d’on les veiem situades podem pensar en quin temps farà. - Alba emboirada, sol de vesprada. - Boira a la serra, aigua a la terra. - Boira pel matí, sol pel vespre. - Boira saltirona no és cosa bona. - Boirada: o eixuta o mullada. - Boires baixes, humitats llargues. - Boirina a la vall, pagès al treball; boirina a la muntanya, pagès a la cabanya. - Boirina pixanera, torna-te’n enrera. - Cel boirós, temps plujós. - Dia boirós: humit o calorós. - La boirina de l’aigua és padrina i del sol veïna. - Quan la broma puja, senyal de pluja. - Si el sol no lluu al migdia, boira tot el dia. - Si la boira pastura, pluja segura.

Barcelona a vol d'ocell

De Barcelona

Des de l’atalaia del Mirador de la Cornisa, a la Serralada Litoral, la perspectiva nocturna (i diürna) de Barcelona i del Vallès és extraordinària. El diumenge era una d’aquelles nits sense a penes boira, freda i humida, que invitava a la contemplació. Ben abrigat, amb capell de llana i guants, llum d’espeleòleg al cap, el trípode i la màquina de retratar, el bullici de Barcelona vist en perspectiva, té un cert efecte de relativitat. Des de dalt, t’imagines tot allò que es cou amb una gran ciutat, negocis, política, històries d’amor, alegries i tristors, bondat i passió, art i ciència, cinema, poesia, mort i vida... Intentes identificar aquells indrets més emblemàtics i recórrer a vol d’ocell les seves principals artèries, des d’Alella fins al Prat, creuant pel cim de Montjuic i tornant per Collserola. Els avions anaven i venien, sempre per sota, segurament amb gent atrafegada que venia de fer feina o altres amb rialla ampla que viatgen per gust. Els núvols lliscaven suaus com besant el cel i els cotxes tornaven a casa dibuixant ratlles rectilínies al llarg de l’autopista. El diumenge se’n anava i començava a arribar el dilluns, amb algunes imatges a la targeta CF i certa sensació de son, era el moment de tornar a casa.

Les roselles del camí de casa

De Primavera 2009 Em submergeixo en la claror feliç de la teva rialla de l'estiu passat, i espero que apareguis d'imprevist, viva com eres, passejant pel pati; però sé que només somio ombres, que un estigma cruel ens va trair tots dos, que en aquestes tardes assolellades creixes com una boira en el meu cor, malgrat que aquest ponent sigui dolcíssim. Eudalt Puig

Coll de Solans (La Figuera - El Priorat)

De Priorat 14-02-09

Agafa'm per on vulguis,

hi trobaràs la por.

La por pesa muntanyes

i encén vials somorts.

Sovint frisant espero

davant de l'horitzó

que una altra por més fonda

em llevi el tremolor.

Encarcarat de vista

oblido qui sóc jo.

La solitud no tempta.

La por mata la por.

Segimon Serrallonga

            

Plantes Vivaces

L’Arabis blepharophylla floreix des de febrer al maig. És una espècie pertanyent a la família  de les Brassicacea, endèmica de Califòrnia, on creix preferentment en l’àrea de la Badia de Sant Francisco, a la zona costanera i a baixa alçada, sobretot en zones rocoses. Les seves flors són oloroses. L’Arabis és una planta vivaç que requereix d’una generosa exposició al sol i d’un reg moderat, a l’arribada de l’hivern la part aèria es marceix però la seva part radicular es manté viva per florir de nou a l’arribada del bon temps. A les papallones els hi agrada molt el nèctar de l’Arabis.

La primavera imminent

De Primavera 2009 Les flors diminutes dels marges són, sovint, les primeres de l'any en treure els seus colors a la vista, les anunciadores de la primera imminent.  Aquestes margarites grogues a penes fan un centímetre de diàmetre, en dies solejats el seu groc llueix i et crida a contemplar-les, formen petites clapes espontànies en carrers que resten encara per pavimentar. En la immensitat botànica del Montseny, les margarites grogues seran una més entre totes aquelles que hi trobarem aviat pels seus camins i boscos si caminem pausadament i amb ànim observador, aquestes n'eren a un carrer del poble de Montseny  ara fa una setmana.

                             

PIRENA 2009

El dia 31 de gener va finalitzar a La Molina la dinovena edició de PIRENA, una cita anual on es barregen natura, gossos i esport , amb paratges i recorreguts de somni. El múixing té orígens ancestrals perquè els trineus amb gossos ja s’utilitzaven per a desplaçar-se d'un lloc a un altre des de fa molt temps. El neixement del múixing com esport es remunta al 1925, quan la ciutat de Nomen, a Alaska, va sofrir una greu epidèmia de diftèria i es va trobar incomunicada per un fort temporal. Llavors només un trineu amb gossos va poder arribar fins a allà per a dur els medicaments necessaris. Per a commemorar aquesta gesta es va crear la IDITAROD, una carrera pel mateix itinerari, i que és la prova de múixing més important del món per la llarga distància que recorre (1.700 quilòmetres) i la duresa de les rutes nevades de Alaska. Des de llavors, el múixing s’ha anat estenent per tot el món, arribant també a Espanya, on s’ha vist un espectacular augment de l’afició per aquest esport gràcies a l’entusiasme dels múixers i al treball desenvolupat per l’organització i els patrocinadors de PIRENA, durant les disset edicions disputades fins ara. Tot això ha consolidat PIRENA com una de les travessies de trineus arrossegats per gossos més destacades i de més repercussió mediàtica d'Europa

              

Casualment: Roca Grossa

El matí era ventós, avui, a la Roca Grossa de Calella. Ventós i amb un sol tímid que no gosava treure el nas pel mig del cel enteranyinat. Hi he anat a parar casualment i m'ha agradat fer-ho. Des del seu enlairat balcó la vista del mar és tot un regal, com ho és també baixar escales avall i passejar per la sorra de la platja sentint la remor de l'aigua i els cants enjogassats de les gavines. Tot, en un moment màgic de solitud volguda. A la tornada venia acompanyat d’algunes imatges del moment.

Caps blancs

El cap de setmana curt m’ha permès passejar pels pausats camps d’ametllers de Cehegín, el meu poble. La tardor li ha estat generosa en pluges i els caps blancs inunden ara amb el seu aroma subtil camins i camps. Què més puc demanar en aquesta diada de reis?

Els camins de la tarda eren suaus

i lànguids com l’aroma subtil

dels caps blancs.

Els ametllers dormien ara

el pas callat de l’hivern

i la mirada se’m perdia en la llum

d’aquell capvespre pausat.

Es feia fosc lentament.

El meu pensament gronxava a ponent

les teves paraules,

com un record estimat i omnipresent.

Aquest bloc compleix un any de modestes imatges i paraules, us agraeixo de tot cor el caliu dels vostres comentaris .

Avui...

Avui les paraules eren una sola i moltes i els gestos creuaven les mans en el vast horitzó. Tot era suau. La mar, despistada al fons, entonava cançons d’extrema intimitat. El temps s’esmunyia pels dits i tu, amb aquella mirada...

Roses "for ever"

De Flors Malgrat el fred d’aquests darrers dies el roser del racó no dorm encara la seva letargia hivernal. Aquest posat despentinat de pètals no és l'habitual, el fred l'ha d'haver afectat i és així com ho manifesta. Recordo quan el vaig comprar que l’etiqueta posava: “Roses for ever”. Vaig pensar que tenir roses “per sempre” seria una bona inversió (1,80€).

Val d'Aran 2008

A finals del mes d'octubre van arribar les primeres neus al Pirineu quan la majoria de les seves comarques més properes, Alta Ribagorça, Pallars Sobirà i Aran, lluïen els colors daurats de la tardor. Aquest video és un petit recull dels paisatges i racons que tant gratament ens van sorprendre al llarg de quatre dies d'intens recorregut per aquelles valls.

Nadal

De Val d'Aran 2008 L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rere els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament próxim i assequible Miquel Martí i Pol  (Amb el desig d'un Bon Nadal per a tots)

El Pantà de Foix

De Pantà del Foix Els llocs on hi ha presència d’aigua tenen sempre un atractiu especial per a la fauna i les persones. El Pantà de Foix, a més, compta amb la magnifica silueta que li dóna el poble de Castellet, la seva església romànica i el seu castell medieval recentment restaurat per l’empresa Abertis. El Pantà és un immens mirall quan s’atura el vent i domina el sol. Les seves aigües mica en mica guanyen en qualitat i com a conseqüència algunes espècies d’ aus migratòries el trien com a lloc de refugi hivernal. Resta molt per fer. En alguns llocs l’aigua fa pudor i la presència de deixalles en el bosc i les vores del pantà encara és força elevada. Cal que la Diputació consciencií més els visitants, que faci un important esforç informatiu, que netegi més, que es porti a terme un programa integral per fer que aquest indret frueixi més de la presència diversa de fauna i d’un entorn de qualitat. La carretera que va de Vilanova i la Geltrú a l’Arboç voreja el Pantà pel seu marge esquerra, és una ruta molt recomanable des del punt de vista paisatgístic, estreta, carregada de corbes i desnivells, amb vinyes que en aquesta època llueixen les tonalitats de la tardor, boscos de pins, margallons, llentisc, brucs florits i tota mena de plantes aromàtiques. S’ha d’anar en compta, però, els dissabtes i diumenges al matí les motos l’utilitzen com a circuit privat i resulta força perillós el recorregut. No m’agrada molestar ningú però seria convenient fer alguna cosa en aquest aspecte, la convivència entre les diferents formes de viure els espais hauria de consistir sempre en el respecte mutu a l’entorn i les persones, el soroll i la velocitat a la que hi van no són els més adequats per aconseguir-ho.

El fred sobtat sorpren la primavera agònica

De Val d'Aran 2008

Aquesta petúnia treia el cap i em mirava amb ulls espantats al poblet d'Unha (Val d'Aran) a principis d'aquest mes de novembre. La neu l'havia sorprès sobrevivint la seva agònica primavera. Neu primerenca i jove, asseguradora de rebost futur, sucre del cel...

Tardor

Ara m’atanso a tu per l’ocre

silenciós de la tardor,

et respiro en aquesta calidesa

de tons quan semblava

que tot s’havia esvaït.

Potser la llarga absència asseca el fullam

i la tardor esdevé als ulls

nodrint-ne noves esperances.  

Al fons el Pedraforca

Avui he somniat

darrera el vent innocent

dels teus cabells,

sota el cel turquesa

de la teva mirada,

en el vers rimat de la teva paraula.

Amb tu somnio sempre

i destil·lo el temps,

arrebossant-hi sols

i llunes d’or massís,

embolicant sospirs

i tendrors color taronja.