Camp de Burgos
No sé si el verd sempre hi era
i si el cant de fons sonava així
com quan tu venies...
No sé si aquell aroma hi era perquè tu hi eres,
o si el indret el conreava així per a nosaltres.
No sé, ara, si el cel s’adormia encongit
esperant la nostra primavera,
el petó amagat o l’abraçada intensa
condensada durant l’espai de la teva absència.
Sols et sentia a tu aleshores,
una inconscient ceguesa em deixava sensible
el tacte i els meus dits esdevenien ulls
recorrent el teu paisatge nu i inacabable.
En quin racó dorm ara l’ombra
de la teva veu?
On ets tu quan la llum travessa blava
el nostre horitzó estimat?
T'espero aquí, en el racó de sempre,
arrecerant els mots
i desitjant que passi aquest nou i fred hivern.
4 comentaris:
La foto és preciosa, a nivell del poema.
Gràcies Núria.
Les teves garoines inviten a fer una sortida a Palafrugell. Espero que no s'acabin abans.
Una abraçada
No, no crec que s'acabin! Tot just ara comença la temporada. Seràs benvingut a Palafrugell.
Una abraçada.
Alcaliu dels mots,
Me gusta mucho esta imagen,las diferentes luces.Es un comentario con pocas luces,no tengo conocimientos de fotografia.
El poema es muy hermoso.
Es un blog de una gran sensibilitad plàstica y poética, incluso los textos que son expositivos.
No podré dejar de visitarlo y de recomendarlo.
Recibe un fuerte abrazo.
Publica un comentari a l'entrada