dimarts, 26 de febrer del 2008

Cementiri de Sinera






Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.

Salvador Espriu



Ahir em va sorprendre de nou la imminent primavera al cementiri d'Arenys. La mort d'en Josep Palau em va portar a la seva Fundació de Caldetes i de pas, quasi a tocar, a la veïna tomba de Salvador Espriu, blanca, senzilla, sense flors artificials, gairebé anònima. Era el que ell volia. Les flors naturals hi eren al petit jardí de testos del patí de l'entrada al cementiri. Senzill però ben cuidat. Agraït i colorista. Allà, vaig pensar, hi ha algú que també estima les flors, un bon senyal.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Quines fotos més boniques! Una petita peça d'aquesta petita pàtria nostra.

Anònim ha dit...

Gràcies Núria. És molt bonic el cementiri d'Arenys. La vista des del turó sobre el mar també t'agradarà.