De Turégano a Segòvia

Era mitja tarda. Conduïa de Turégano a Segòvia per aquelles carreteres tant rectilínies de Castella que semblen perdre’s a l’infinit. Em vaig aturar en un marge ample per fotografiar el paisatge quan a la llunyania va aparèixer un tractor diminut, perdut al fons, amb un núvol de pols que el perseguia. Mica en mica, a l'apropar-se, es va anar fent més gran, era un tractor enorme, amb cabina de vidre i sostre practicable. En arribar al marge el pagès em va mirar, va tombar cua i es va perdre de nou per l’horitzó. Al cap d’una altra estona el tractor apareixia pel canvi de rasant d’una de les ondulacions de la finca, vaig aprofitar per fer-li varies fotografies. La meva era una espera pacient, em cridava l’atenció la seqüència d’anada i vinguda del tractor i el tenir l’ocasió de poder parlar amb el tractorista. Feia força calor, suava, notava com la camisa se'm començava a enganxar a la pell, el sol encara cremava intensament. El pagès va aturar el tractor i va baixar lentament enfonsant les seves passes a la terra tova. Suposo que la meva llarga espera li va fer pensar que volia alguna cosa. Tenia un somriure sa. Ens saludaren i parlaren al llarg de més d’una hora. L’home se’l veia amb ganes de xerrera, suposo que al cap d’unes quantes hores de solitud agraïa poder conversar amb algú.

Reconec la meva deformació professional, vaig aprofitar la seva predisposició per fer-li preguntes directament relacionades amb la seva activitat des de la vessant econòmica, volia conèixer els seus ingressos bruts anyals, per allò de poder apropar-me a la renda d’un pagès de secà de Castella. En mig d’altres temes anava introduint-li aquelles preguntes que més m’interessa conèixer:

“Quantes hectàrees teniu?”
“Què hi sembreu?”
“Quina rotació en té?”
“Quina és la producció per hectàrea?”
“A quant li paguen el quilo?”
“Rebeu subvencions?”

Les va contestar totes. Al cap de poc ja li tenia calculat el seu compte d’explotació. A la darrera pregunta es va estendre més i va aprofitar per entrar en política i criticar enfurismat el grau d’abandó a que estan sotmesos el camp i els pagesos de Castella, fins i tot es va enfadar al parlar del Conseller d’Agricultura de la Junta de Castella, comentava els favoritismes que hi havia cap a determinades explotacions. Es posava vermell de la passió amb que ho deia. També es va queixar que els joves no tenen altra alternativa que marxar al gran Madrid (ja van pel 5è. cinturó) i abandonar les seves terres a la cerca de millors condicions de vida.

La conversa era molt amena i plena de mostres de sinceritat. Al final, per acomiadar-me, li vaig agrair el temps que m’havia dedicat i desitjant-li molta sort em vaig presentar dient-li el meu nom i el lloc d’on venia. Esperava que ell em correspongués i em digués el seu nom abans de marxar. Amb el cap baix va dir que no volia donar-me el nom: “amb tantes preguntes que m’heu fet, la camisa blau fosc, un cotxe negre amb quatre zeros, la veritat és que no me’n refio de vostè”, “podria ser un inspector d’hisenda i amargar-me la resta de la vida”.
Li vaig donar la ma i amb un somriure llarg vaig marxar camí de Segòvia.