diumenge, 27 d’abril de 2008

Dent de lleó





La web de la Diputació de Barcelona defineix així el Parc del Montnegre-Corredor: “Boscos vora el mar. El parc destaca per les esplèndides pinedes de pi pinyer del vessant litoral, que es transformen en alzinars, rouredes i suredes cap a l'interior del massís. Els dòlmens neolítics, les restes ibèriques i les esglésies medievals s'insereixen en un paisatge divers de conreus, boscos i masies, producte dels usos agroforestals dels darrers segles”

Ahir passejàrem pel GR-92 que travessa el Parc des de la carretera de Dosrius a Llinars, el que comença a l’alçada de Can Bordoi. Els visitants vam gaudir d’un dia fantàstic. Els pins, les alzines, els roures, el Santuari del Corredor, tot evocava una jornada primaveral confirmada per les mànigues curtes que duia la majoria de la gent. La floració del sotabosc està ara en el seu millor moment, caps d’ase, farigoles, estepes i la diminuta i abundosa dent de lleó (Taraxacum officinale). A casa nostra l’anomenen camaroja, lletsó d'ase, llumenetes, pixallits, queixals de vella i xicoira de burro, és una planta de la família de les asteràcies, molt comuna als prats de tot Europa. Les seves fulles i flors es poden menjar, i se li atribueixen nombroses propietats medicinals. És molt característica i fàcil de reconèixer, no sol superar el 40-50cm. d’alçada. La flor d’un color groc daurat composta (en forma de margarida) que en madurar fa un fruit amb aspecte sedós, recobert d’una esfera de plomalls, que es dispersen d’una bufada portant les llavors per tot arreu.

1 comentari:

Núria ha dit...

Una dent de lleó. Preciosa la primera foto. Em recorda molt una foto emmarcada que em va regalar un amic fotògraf i que tinc al despatx.