divendres, 18 d’abril de 2008

Recollir la immobilitat



De vegades penso, quan marxo lluny del mar, que no soc jo qui marxa sinó el mar que caminant de matinada se’n va terra endins. Un bon dia, quan tornes, el trobes de nou allà on sempre, amb la seva solitud hivernal, lànguid, remugós, extenuat de tant caminar, emmirallat en el cel, amb les petjades delatant la seva anada i tornada. (A.C.d.M.)  


Recollir la immobilitat. Emmudir la veu.
Com el vaixell que es perd, submís,
darrere la línia inexistent de l'horitzó,
trasmudar el sentit del temps, obrir
un espai aquàtic enmig del cel.
Fins a la nit que mai no es troba
i el tacte no coneix, fins al cor de l'aire.
Allí, on la mort separa i l'amor congrega.

Suspès entre el paper i la distància
que amaga el pensament,
es fa més dolç l'oblit.

Tremolen les aigües perdudes de la mar.

Jaume Pont

1 comentari:

Núria ha dit...

Un text i un poema tan bonics com la foto. El darrer vers del poema descriuria a la perfecció la sensació que es desprèn de la foto.