que marceix el verd trencat de mitja tarda
i a l’esguard del silenci cremar tot el dolor
i la consciència. Abraçar l’harmonia del cor
i amb ella la teva dimensió més entendrida
per convertir-la en bellesa duradora.
Acostar-me a tu sense tenir-te
i en el silenci dels anys
vetllar tots els moments perdurables...
En l'ocre del roc, avui, neix de nou l’esperança.
..........
4 comentaris:
Hola t’acabo de descobrir per un comentari deixat en el blog de la Marina, vull dir-te que el teu blog amb el teu permís... me’l faré meu, m’agrada la fotografia i els poemes, que més vull! Penso passejar-hi sovint Josep
La primera foto fantàstica "en el ocre del doc..." hi ha vida!!!!
Jo també he mirat el teu blog. Veig que t'agrada molt jugar amb les formes. Moltes gràcies Josep.
He quedado muy, muy sorprendida con tu blog. La calidad de tus imágenes es extraordinaria, además de bellísimas... Fotografías espectaculares! Felicitaciones!
Un fortísimo abrazo desde Santiago de Chile.
"una esperança que com l'ocre del roc serà perdurable"
Uns versos molt bonics
Publica un comentari a l'entrada