Ara m’atanso a tu per l’ocre
silenciós de la tardor,
et respiro en aquesta calidesa
de tons quan semblava
que tot s’havia esvaït.
Potser la llarga absència asseca el fullam
i la tardor esdevé als ulls
nodrint-ne noves esperances.
“Sempre tenim temps per a tot si l’utilitzem adequadament”
Johann Wolfgang Goethe
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me’n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s’enderroca.
Pels ulls em conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l’altura màgica del gest,
ara que el gest se’m menja mitja vida
i en cada mot vull que s’hi senti el pes
d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ull em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l’arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.
Miquel Martí i Pol
5 comentaris:
Preciosa. Composició i enquadrament fantàstics emmarcant una essència poètica que convida a la contemplació.
M'agrada molt la llum i els tons,salut!
cauen per fer substrat, per continuar creixent..
bona definició i tons
salut
tot, imatge i paraules, encaixen bellament i sense esforç, com la dansa que ens regalen les fulles al caure.
salut!
Atansat rapid que això s´ens acaba !!!! boniques paraules novament acompanyades de bonica imatge.
Petonssssssss
Publica un comentari a l'entrada